¡Cuánto tiempo sin vernos!

[:es]Fase 1 del desconfinamiento, casi tres meses sin ver a los primates. (Bueno, eso sin contar alguna videollamada que hemos hecho. Lágrimas de alegría con los besitos que me daba  Juanito a través de la pantalla). Bajo del coche, el corazón se me acelera “¿Será posible que Charly ya me esté reconociendo con la mascarilla y gafas de sol desde tan lejos?”.

Después de un saludo a mis compañeras (manteniendo los 2 metros de distancia, claro), me falta tiempo para desinfectarme las suelas y dirigirme hacia el mirador de los Mutamba.

Entonces ya no hay duda, Charly sí que me había reconocido, porque al llegar me da la espalda. Está enfadado conmigo. Siempre se enfada cuando me voy 2 semanas de vacaciones. Esta vez creo que me va a costar más que me perdone. Saludo a Juanito, a Marco y Bongo que se han acercado al perímetro a saludarme y cada vez pillo a Charly mirándome de reojo. “Ojalá te lo pudiera explicar todo Charly. O igual tampoco entenderías la sinrazón de las bajezas del ser humano que nos ha llevado a ambos a esta situación…”

Esta noticia forma parte de la Revista del socio, Primates num 40.
Tienes el num completo aquí.[:ca]Fase 1 del desconfinament, gairebé tres mesos sense veure als primats. (Bé, això sense comptar alguna vídeo-trucada que hem fet. Llàgrimes d’alegria amb els petonets que em feia en Juanito a través de la pantalla). Surto del cotxe, el cor se m’accelera “Serà possible que Charly ja m’estigui reconeixent amb la mascareta i les ulleres de sol des de tan lluny?”Després d’una salutació a les meves companyes (mantenint els 2 metres de distància, és clar), em falta temps per a desinfectar-me les soles i dirigir-me cap al mirador dels Mutamba.

Llavors ja no hi ha dubte, en Charly m’havia reconegut, perquè en arribar em dóna l’esquena. Està enfadat amb mi. Sempre s’enfada quan marxo dues setmanes de vacances. Aquesta vegada crec que em costarà més que em perdoni. Dic hola a en Juanito, en Marco i en Bongo que s’han acostat al perímetre a saludar-me i cada vegada enganxo a en Charly mirant-me de reüll. “Tant de bo t’ho pogués explicar tot Charly. O potser tampoc entendries l’absurditat de la baixesa humana que ens ha portat a tots dos a aquesta situació…”

Aquest notícia forma part de la Revista del soci, Primates num 40.
Llegeix el num complert aquí.

 [:en]Phase 1 of decontamination, almost three months without seeing the primates. (Well, that’s not counting some video calls. Tears of joy with the little kisses that Juanito gave me through the screen). I get out of the car, my heart races “Is it possible that Charly is already recognizing me with the mask and sunglasses from so far away? After a greeting to my colleagues (keeping the 2 meters distance, of course), I rush to disinfect my shoes and go to the Mutamba’s viewpoint. Then there is no longer any doubt, Charly had recognized me, because when I arrived he turned his back on me.

He is very upset with me. He always gets angry when I go on vacation for two weeks. This time I think it will be harder for him to forgive me. I greet Juanito, Marco and Bongo who have come to the perimeter to welcome me and every time I catch Charly looking at me out of the corner of his eye. I wish I could explain everything to you, Charly. Or maybe you wouldn’t understand the senselessness of the human being’s vileness that has led us both to this situation…[:]