El seu passat

El van vendre a una parella a França com a mascota i després d’alguns anys vivint amb ells, el van tancar en una gàbia. Sent adolescent, el van reubicar en un parc públic a la ciutat de Nancy, on va viure en soledat fins als 24 anys. La gent que visitava el parc, li tirava menjar, brossa i cigarretes.

L’organització francesa One Voice va ser qui ens va donar l’avís d’alarma de la trista existència d’aquest ximpanzé. Ens van ajudar amb el seu rescat i ho segueixen fent amb les cures d’en Víctor de per vida.

Quan va arribar aquí estava obès i sense res de musculatura, ja que el van castrar de petit per a veure si es feia més dòcil, i la falta d’estímuls i exercici en el lloc on estava. Havia d’utilitzar la boca per enfilar-se, perquè els seus braços dèbils no podien amb tot el seu cos.

Tenia un gran aferrament a una manta a la que s’abraçava i es balancejava constantment per a consolar-se. També com a síndrome d’estrès crònic presentava una obsessió pel menjar que regurgitava i se l’empassava un cop i un altre.

En Víctor havia vist a altres ximpanzés només un parell de cops abans i sempre va ser de manera traumàtica, i per això les seves primeres associacions a MONA van ser molt difícils per a ell. Cridava constantment demanant ajuda als cuidadors, pres del pànic i durant els primers mesos va perdre molt de pes. Va trigar més d’un any en atrevir-se a sortir als exteriors, i quan ho va fer, només utilitzava les zones amb ciment. Va trigar tres anys a poder formar part del grup.

El seu present

Ara és un dels ximpanzés més sociables i afectuosos. Li encanta jugar amb els seus companys a fer-se pessigolles i a tocar i parar. Cada dia quan surt als exteriors saluda als altres ximpanzés amb una abraçada i plorant d’alegria.

Encara no ha desaparegut la seva conducta de regurgitació, però el balanceig s’ha reduït molt. I ja fa anys que s’atreveix a sortir als exteriors sense una manta.

La seva vida social

En Víctor intenta estar involucrat en tot el que passa en el grup i ser acceptat. Si s’ha de jugar es juga, si s’ha d’unir en una baralla, doncs s’hi uneix. No sembla interessat a adquirir un lloc de poder, només en viure en pau i que algú li faci petons i l’abraci cada dia.